RESULTADOS DE LA BECA DE ESTUDIOS MULTIFOTOS 2017-2018

Fotografía: Sandra Escobedo Ferreres
Fotografía: Sandra Escobedo Ferreres

 

A continuación los trabajos de la ganadora y los finalistas de la beca de estudios 2017-2018. 

 

Desde la escuela queremos dar la gracias a todos los participantes a los 5 miembros del jurado y en especial a Fotociutadans para permitir un año más que un estudiante entre en curso de Fotografía profesional y de autor y tenga los gastos cubiertos.

Ganadora de la beca 2017-1   Sandra Escobedo Ferreres  "Red Britain"

Red Britain

 

Hi ha moltes raons per les qual admiro el Regne Unit, entre elles la seva devoció i respecte per l’art, la cultura i la història. Qualsevol persona que hagi visitat el Regne Unit, podrà haver viscut en primera persona les conseqüències d’aquesta forma de ser i 

pensar. Destacant evidentment la ciutat de Londres, haurà pogut percebre que, tot i comptar amb un clima predominantment plujós que confereix un to gris als dies, els colors que guarneixen els carrers fa que no sigui, ni molt menys, una ciutat trista, i per tant, no ho són els seus habitants, que fan d’ella una ciutat apassionant. 

 

El present projecte fotogràfic, de caire artístic, té com a finalitat l’exaltació del Regne Unit, en un viatge a través del color vermell, que sovint li dóna la seva màgia característica. Evidentment, no és l’únic color que es pot destacar, però el trobem a la gran majoria d’elements característics: les cabines telefòniques, els autobusos, les bústies, els uniformes dels guàrdies a Buckingham Palace. I va molt més enllà; les portes de les cases, els cartells del metro, les botigues, flors i rètols i fins i tot les grues per edificar. 

Donat la visió tant personal del projecte, i per fer-la evident i conferir aquest caràcter subjectiu que amaga, les fotografies s’han fet enquadrant elements vermells significatius i quotidians a través de les meves ulleres (també de color vermell). Tot això, per deixar clar que el projecte al final pretén mostrar com veig Londres (i per tant, el Regne Unit) a través dels meus ulls i animar a qui les vegi a tenir una visió pròpia de la ciutat. 

 

Quant al projecte en sí, les fotografies reben diferents títols, que compten amb jocs de paraules relacionades amb allò que es fotografia i la paraula “red” (vermell). 

 

Així doncs, “Send my love to red” s’inspira en la cançó de la cantant britànica, Adele: “Send my love (to your new lover)”; “Drive me red” és una variació de l’expressió “Drive me crazy” (em torna boig, en català), tanmateix, “drive” vol dir conduir, en català, paraula que guarda relació amb el cotxe de la imatge; “Doorred” és una paraula inventada que prové de “Doorbell” (timbre, en català), el mateix que passa amb la paraula “mailred” de la fotografia “The avenue with a mailred”, que prové de la paraula “mailbox” (bústia, en català), fenòmen que es repeteix amb “red coffe” a l’ultima fotografia, en comptes de “whitte coffe” (café amb llet, en català); per últim, “Calling Big red” es refereix al Big Ben, que apareix a la imatge (un dels edificis més bonics de la ciutat). 

 

Finalistas

Mònica Ayats Padrosa "Al marge dels versos"

 Jugant amb el poema: LA LLIBERTAT de David Caño 

 

LA LLIBERTAT de David Caño 

"La llibertat és un estat permanent sense fronteres, és oferir amor clandestí com una droga a plena llum del dia, és no claudicar en l’intent, és sincerar-te. 

La llibertat és conviure amb el desordre del desig i no justificar-te. 

(...) 

A l’estenedor de les il·lusions complertes, de les utopies acabades, de les conviccions que han deixat de presumir, de les cançons que han deixat de ser himnes 

La llibertat és treballar poc i llegir molt, és abandonar el llibre sempre que puguis, és suprimir el prefix de la paraula sexual, és estimar i punt. És descobrir el plaer i potenciar-lo, és emancipar-te del tedi, és la vida juganera, creativa, la pervivència del dubte, l’abolició de la condemna. 

I tu, de quin color dius que és la llibertat?" 

David Figueras Vela "Somniar qui vols ser, ser qui has somniat"


 
Somniar qui vols ser, ser qui has somniat

 

1-     Com es crea una idea.

 

Que vols ser quan siguis gran es una pregunta freqüent però tanmateix equivocada que massa sovint fem als nostres infants.

 

Un dia, no recordo ni el lloc ni el moment, li van preguntar això mateix al meu fill gran, vaig reaccionar ràpid,  m’estranya que no hagués reaccionat les desenes de cops que li haurien preguntat el mateix, mig indignat vaig respondre jo per ell:

 

-        No es el què, l important, te que preocupar-se més per el qui.

 

Sorprès i descol·locat , l interlocutor no va poder mes que respondrem amb un Què interrogatiu, mig perdut en el desconcert....

 

Com va acabar la conversa  no es rellevant per la història que en ocupa però si per entendre el meu projecte. Vaig desenvolupar la idea ràpid, necessitava un infant prou petit per ser innocent i prou gran per començar a somiar per compte pròpia,i, per altre banda necessitava un adult inanimat, sense personalitat, modelable, irreconeixible però que ens representes a tots, no, mes aviat que representes els nostres somnis incomplerts, d’ aquí a escollir un maniquí com acompanyant d aquesta història.

 

Ara al important passava a ser que volia transmetre a les fotografies, sensacions? Sentiments? Desconcerts? Potser una mica de tot.....

 

2-     Què i com transmetre.

 

Un cop clara la percepció faltava definir petits detalls, si volia transmetre una idea de QUI VOLS SER podia partir de la base d’un somni, en conseqüència la majoria d imatges porten a la nena a una litúrgia representada per una camisola de dormir i un peluix.

 

Posar en diferents situacions a la nena era primordial, un paisatge a la boira, futur incert, la vista a un avio, els viatges que vindran, la vista al mar, els horitzons desconeguts, perduda en mig de la natura, en una estació de trens, una cabina de telèfons, una parada de bus abandonada, un llarg etcètera d’instants i de llocs que aniran ampliant aquesta col·lecció en un futur.

Santi Oliveras Plantalech "Reflexions"

 

 Reflexions 

 

Sovint em preguntava, quin tipus de persona havia de ser, què volia d’aquesta vida i quin camí hauria de seguir? 

 

Havia marxat, ja no hi era, potser era que el trobava a faltar, ell havia estat molt important per mi, i ara tenia la sensació de que m’havia de fer gran. 

 

Estava cansat de veure’m reflexa’t sempre als mateixos aparadors, aquells aparadors que et deien com havies de viure. 

 

Observava i de vegades, semblava que vivia en mons paral·lels, on no podia 

separar la realitat de la ficció. 

 

El que ells ignoraven, era el gran poder que tenia amagat, només calia coneixement i humilitat. 

                                                                                                                               

No podia ser que a per tot arreu fos igual, semblava que a ningú l’importés res del que passava al seu voltant. Tot era seu i no compartien res. 

 

De vegades hi ha coses que et sobten, però hauríem de valorar més els petits gestos que fan grans persones. 

 

No com d’altres, que es pensen que són importants, que sense ells el món no funcionaria, que són els elegits i tenen el poder de decidir les nostres vides. 

 

Jo no serè com ells, però potser si tindré el poder per omplir un petit lloc, on tocant unes tecles tingui el poder de transportar milers d’emocions. 

I tornar a recordar que un dia tothom va ser nen... 

  Taller/Escuela de fotografía
  Sant Isidre 53 | 17003 Girona
  T 972 417 289
  info@multifotos.org