RESULTADOS DE LA BECA DE ESTUDIOS MULTIFOTOS 2016-2017

A continuación los trabajos del ganador y los finalistas de la beca de estudios 2016-2017. 

Desde la escuela queremos dar la gracias a todos los participantes a los 5 miembros del jurado y en especial a Fotociutadans

para permitir un año más que un estudiante entre en curso de Fotografía profesional y tenga los gastos cubiertos.

Ganador de la beca 2016-17   Eduard Martí  “Serendipitat”

 

 Serendipitat 

 

És curiós el do que té la fotografia, o al menys a mi m’ho sembla, pots començar amb una idea i aquesta, sense adonar-te’n, et pot portar a una altra. És evident que la fotografia és un art, i a més té l’art de fer-te descobrir coses sense proposar-t’ho mentre en buscaves unes altres, altrament dit serendipitat. 

 

És en aquest punt i després de gaudir del gran llibre Els Americans de Robert Frank que em va sorgir la idea de fer una aproximació d’aquella obra mestra al meu entorn més proper, és cert que en un primer contacte no em va impressionar massa… potser fruit d’una lectura massa ràpida o pel fet d’esperar trobar imatges més impactants. Però va ser en la seva relectura i deixant reposar el seu contingut que em vaig adonar de la seva magnitud, aquella aproximació d’un nou benvingut al seu país d’adopció em va sorprendre profundament. 

 

Aquella empremta, aquell pòsit quedà emmagatzemat en alguna part del disc dur més portàtil, “el cervell”, que amb el temps i deixant reposar les imatges i els elements com si fossin part d’un bon sofregit van anar fent xup-xup sense pressa… 

 

Durant el transcurs de la meva formació a la escola Multifotos vam treballar diferents temàtiques i tècniques que complementàvem amb treballs de camp, en una de les sortides organitzades pel professorat de l’escola vam visitar el que denominàvem de forma irònica el “parc d’atraccions”, el centre de Girona, el seu magnífic Call, els seus monuments, els seus carrers empedrats, els seus jocs de trons… la gran i monumental Girona. 

 

Recuperant i refregint el llibre els “Americans” i aquell viatge d’un jove fotògraf a l’Amèrica més profunda, la més desconeguda, copsant i ensenyant les seves diferències i desvetllant les seves realitats més amagades, vaig pensar que es podria lligar l’essència d’aquell gran llibre amb un retrat de l’altra Ciutat, de les “altres” ciutats que conviuen en qualsevol població. 

 

No tinc tant clar quin posicionament haig de prendre en aquest relat, però provaré de posar-me a la pell d’un Robert Frank que per encàrrec i amb una beca de la Fundació Guggeheim s’endinsà a la Amèrica Profunda, en el meu cas espero que amb l’ajut de la beca Multifotos-Ciutadans m’endinsi a “l’altra” ciutat, per conèixer millor com és i com es viu, posant-me en la pell d’un forà, d’un nou vingut, tal com va fer ell. Les seves fotos eren de gent, persones vistes d’una forma ben simple, sense artificis ni sofisticacions d’instagram, ell parlava que calia transmetre la humanitat del moment però interpreto que també, deixant part de tu mateix en cada instant. Només pretenc recollir l’essència, entesa com una subtil pinzellada d’aquella gran obra, en el meu primerenc treball. 

 

En Robert ja era un expert fotògraf però aquell viatge el va portar a l’excel·lència fotogràfica, en el meu cas com a aficionat i amant de la fotografia i amb objectius més humils, espero que aquest projecte em faci donar un pas important cap endavant en aquest apassionant viatge que és la fotografia. 

 

Em poso a caminar, a caminar per la ciutat, sense una direcció clara, evitant les postals. Camino per la ciutat i el veig dormint, ell diu que pensant, tinc la certesa que és l’únic que hi veu clar, la veig a ella caminant, àgil i rítmica ja fa temps que ho sap. A prop d’un bar cada migdia es veuen, ell hi porta la beguda ella hi fa hi fa el cafè, aviat es coneixeran. 

 

Ja fa massa temps que ell no troba el que busca i ella de moment només es deixa mirar. Elles en canvi, desitjarien amb tota la seva força que les miréssim i que les convidéssim a ballar, espero que ho aconseguiran. Camino i la veig tornant a casa, tot i que el va perdre fa temps ella sempre el té molt present i segueix veient-lo per allà on passa, en canvi allà, carrer a baix, ell ja no veu, ell ja no mira, ell ja no s’hi fixa en aquestes coses. A la gran Via, un autobús l’acaba de deixar, sol i perdut, amb posat desafiant resta palplantat. S’ha fet tard, ja hauria de ser a casa, però no l’han vingut a buscar, amb alguna excusa ja la convenceran... 

 

Eduard Martí

 

 

Finalistas

Laura Bergillos "Cos absent"

COS ABSENT

Sovint em sento desubicada. Sé on sóc però què hi faig ara aquí? El transitar d’espais, el canvi de carrers, de poble, d’habitatge... Em sento marejada, confosa: fora de lloc.

 

L’habitació, el bany, la cuina, l’ascensor, la moto, el carrer Juli Garreta i l’estació. L’autobús, Girona, Palol, Quart, Llambilles, Cassà i Llagostera. La parada d’autobús i el camí cap a casa. Casa. Un cop al suposat “lloc” visitaré altres teatres. Tot d’espais que trepitjo quasi a diari sense cap motiu aparent. És on haig d’anar. Es podria dir que, diàriament, camino pels mateixos carrers, a vegades per voluntat i altres per obligació.

Composo la rutina entre aquests dos pilars el deure i el voler.

Fins que canviï de rutina i visiti altres carrer que desprès veuré a diari.

 

El teatralitzar l’espai que habita el meu cos; un cos absent que camina. Els meus peus es mouen, jo distreta contemplo la caixa que m’envolta, la miro, l’observo i defineixo la meva mirada. L’escenari que envolta el meu cos canvia i jo...sembla que no puc fer res per escollir-lo. M’Amollo, simplement hi sóc. Fora o dins però hi sóc. 

 

Aquest projecte consta d’una sèrie d’autoretrats en que pretenc reflexionar sobre allà on sóc i allò que veig. Què hi ha entre els meus peus i la meva mirada? El meu cos? 

 

 

Els peus mostren el lloc físic – allà on sóc; la mirada reflexa allò que copsa la meva atenció i cap on em dirigeixo. Sóc dins o fora de l’espai que habito? Les imatges ens expliquen quin es l’objectiu final, el deure o la voluntat. 

 

Laura Bergillos

Pere barba " Tempus Fugit"

TEMPUS FUGIT

Observo el reflex del rellotge i això em desperta la nostàlgia per tot el temps que ja ha passat. Faig un exercici de memòria per esbrinar on ha fugit aquest temps i recordo aquells moments en què les hores i els dies no eren tan importants.

 

No puc evitar enyorar la meva infentesa, tan fàcil, tan còmoda, tan senzilla...Llavors el temps transcorria lentament i hem podia permetre el luxe de seure i somiar, a vegades, fins i tot, desitjant que el temps anés més ràpid. Quina ironia !

 

I ets fas gran, arriben els compromisos, les responsabilitats, moments per compartir amb la parella, els amics, la família, la feina... Ja no t'asseus a somiar, segueixes la música de la vida sense aturarte. El rellotge es converteix en testimoni i guia del teu dia a dia.

 

És de sobte que me'n adono que el tic-tac és més audible, el sento fins i tot quan dormo, i prenc consciència del valor del meu temps. Tan de bo pogués retenir-lo entre les meves mans i fer-lo avançar més lentament, per tornar a somiar. Però el temps fuig inexorablement i s'escola com l'aigua.

 

Tempus fugit. Cal aprofitar el temps!

Pere barba

Olga Cabezuelo "Sota Zero"

 

Kíev.

Gener.

A l’hivern, la llum és fugissera. La nit comença a les 3 de la tarda.

És dissabte al matí. Vull la llum. Avui tenim-15. El sol et pica l’ullet.

Deixar enrere les flassades, la calor de la llar, sortir. 

Fora, la ciutat continua impassible: crepita la neu glaçada en ser trepitjada, uns talons sortegen gel i caramells, el clavegueram fumeja, una bola de pèl gruixut es retorça a l’abric del sol. Els corbs negres, la neu blanca. El soroll dels cotxes.

Fa dies que no neva. La temperatura és massa inhòspita, però jo vull veure el riu. Tres baixades et duen a Podil, el barri vora el Dnieper, totes tres ara en silenci. Cap cotxe s’hi atreviria. Passet a passet deixo enrere l’Escola D’Arts, un casalot anglès de totxo vermell envoltat d’un jardí d’arbres assilvestrats i pedra mitològica.

En baixar sóc a Nizhni Val, una rambla com les nostres. El xivarri et saluda. Aquí una àvia amb mocador et ven tres pastanagues, un tros de col; allà un avi t’ofereix uns penja-robes, un raspall. Més enllà un grup de gent s’arremolina a les portes d’un camió. M’hi apropo, compren vísceres.

Mentrestant un vent gèlid que sap de riu bufa sense compassió. Sensació tèrmica: -20.

Els venedors ocupen el seu lloc a la rambla, ningú no es mou, ningú ho ha fet des de les 8 del matí. Ningú deixarà el carrer fins que el sol li marqui l’hora.

Arribo al port fluvial. Res no en queda de l’efervescència comercial d’altres temps, de tant en tant un turista, un expatriat, però només a l’estiu.

La paraula turisme va gravada amb una M ben  gran.

Cent metres més enllà veig uns barracons. Una dona seu qui sap per què. El sol, sempre el sol. Les canonades regalimen sòlid.

Ja al riu, lluny del port, una boirina ho difumina tot i ara el fred  sembla anar a cavall. 

Baixo unes escales farcides de neu, i camino, camino sobre el riu. En la llunyania uns enamorats, el mestre i la Margarida. 

Són al costat de la Trukhanov, una de les illes del Dnieper, deshabitada.

Trepitjant aigua, només sento que les meves passes,  no existeix res més. El fred s’empassa els sons, ho embolcalla tot de silenci.

Segueixo la llengua de gel que  em farà arribar al pont, a l’illa. 

Els enamorats de prop.  La meva mirada indiscreta. 

Són les dues, i el cel comença a enfosquir-se. 

No tot el riu és gel. L’aigua és blanca, és negra, és plastilina solcada de vidres esberlats.

 

De nou al port, una darrera mirada: un vaixell, Bogdan Khmelnitski, el gran atamà cosac, la llegenda, el mite, Ucraïna, encallada al gel.

  Taller/Escuela de fotografía
  Sant Isidre 53 | 17003 Girona
  T 972 417 289
  info@multifotos.org